LA BRUIXA MAJOR D’ARTANA

Llegenda de Joan Pla

INTRODUCCIÓ

 Jo era petit quan el meu avi, durant les llargues i lentes vesprades d’hivern, ens contava, als meus germans i a mi, perquè no destorbàrem la mare, velles històries que ell havia aprés delseu avi, també.

            Ell ens mirava tendrament, perquè llavors tendres eren els nostres ulls, i el seu parlar era pausat, com el seu caminar, quan eixíem a l’horta per a collir cireres, prunes o nespres.

            Les flames espomeroses que cremaven els durs i sabosos troncs d’olivera, il·luminaven el seu i els nostres rostres. A través de la força dels gestos i dels ulls , l’avi expressava la tristor, la joia o el dubte. Perquè totes les velles històries que ell contava tenien dubte, joia o tristor.

            Escolteu-ne ara una que ens va contar el dia més curt de l’any, el mes de desembre, tot just la vespra que ell, casualment, va morir.

I

“Era a la tardor, quan a la plega de les garrofes, un dia calorós, d’aire sec. El cel era immens, intensament blau. Uns núvols empentats pel vent ocultaven de tant en tant els rajos del sol.

            Els homes plegaven les garrofes cansarosos i cercaven l’ombra dels arbres. Les cavalleries, inquietes, espantaven amb la testa i la cua els tàvecs i llançaven llargs renills, tot estirant cap amunt el coll.

            Alehores no hi havia aigua potable a les cases ni fonts públiques al carrer. Tothom havia d’anar al Molí de Dalt, a la Xanca o a Les Fontetes de la rambla a omplir cànters i canterelles. Els homes eixien ben enjorn amb les cavalleries; els de cases benestants tenien dues o tres haques i un burret. El burret duia els cànters i la canterella a l’aigüera, i el menjar. Els homes havien de procurar mesurar-la perquè, quan s’acabava o es trencava el cànter, si no tenien aigua ben a prop en algun aljub o font, patien set. Vaig sentir al meu avi que alguna vegada deixaven de llogar un home per un altre perquè era més o menys bevedor. Les haques duien sobre el llom la sàrria on els agricultors posaven els sacs de garrofes en acabar la plega i els cobrien amb una manta taleca. Els carros eren escassos.

            A la partida de la Solana, des d’on es veia el Molí de Dalt, a l’altra banda de rambla, hi havia una família, la dels Jeronis, fent la plega de les garrofes. Tot just, a mitja vesprada, a causa del calor, es van quedar sense aigua. Com que eren una bona colla, el pare, en Jeroni, va manar al fill, Jeroniet, que agafara el burret i hi anara a omplir dos cànters d’aigua.

            Jeroniet tenia vint anys, ben trempat, enèrgic i molt treballador. Contaven d’ell que ja als dotze o tretze anys plegava les garrofes o les olives com un home i se li podia confiar una cavalleria.”

            El meu avi tragué de la faixa una petaca de cuiro ennegrit, sutjós, i un paper de fumar d’una capseta. Era tota una cerimònia veure com embolicava el tabac picat que ell havia conreat i assecat. Després, llepant suaument, untà el cantó del paper amb saliva. Agafà un tió del foc i com si xuclara, les galtes enfonsades, encengué el cigarret. No deixà de tossir maliciosament i els ulls se li humiren de l’esforç. Seguí xuclant. Féu una fumarada i com ens veia ansiosos, continuà:

            “—Doncs bé. L’aigua rajava cristal·lina i era com un espill. Aigua fresca, no n’hi havia d’altra en tot el terme. Jeroniet agafà el test de cànter que hi havia per a omplir, així no s’embrutava l’aigua en ficar els cànters dins el toll i remoure accidentalment el fons fangós. Va omplir el primer cànter i quan estava acabant d’omplir el segon va veure en el mirall de l’aigua com s’hi reflectia la figura de la jove més encantadora de la vila. Ell va restar un moment mirant-ne el rostre, els seus ulls, tot astorat. Els seus cabells llargs anaven trenats i li queien sobre l’esquena. Un mocador florejat resguardava el cap de l’ardor del sol. Feia joc amb la bata que li arribava fins als turmells.”

            L’avi s’aturà un moment i xuclà la cigarreta:

            “—Era Roser, de la família dels Ivars; filla única i hereva de garroferars i oliverars, tenia tres cases al poble i uns quants bancals d’horta. Però les famílies dels Jeronis i dels Ivars no es feien. Havien tingut certes disputes per qüestions de llindars i havien arribat a les mans i tot. Un oncle de Roser havia mort d’un tret en mig del carrer, a mitjanit, quan passava per davant de la casa dels Jeronis. L’assassinat el va presenciar casualment una persona però no en va donar testimoni per por a les represàlies. Es va córrer falsament la veu que l’oncle de Roser tenia un garroferar als Orgues de Veo, on dormen les bruixes de Veo, de Benitandús i de Tales durant el dia i, com sovint les desvetllava, se n’havien venjat.

            Però els Ivars van cavil·lar les tornes.

            Jeroniet va acabar d’omplir el segon cànter i es va disposar a carregar-los en l’aigüera. Es va aixecar i va passar per davant de la jove sense dir-li res. A aquesta l’acompaanyava la seua minyona, Dolors, dona quarantena, que segons deien havia estat de petita molt amiga de la mare de Jeroniet, a qui en el fons estimava. Per això, dirigint-se-li, digué:

            —Bon dia, Jeroniet. Com és que véns a per aigua a aquestes hores?

            —Som a quatre passes d’ací —va replicar Jeroniet—, i com la xafogor és tanta, hem acabat aviat l’aigua.

            —En deveu ser bona colla —i com qui no diu res, mig planyent-se, Dolors, fent un gran sospir, hi va afegir —: Quina llàstima que les vostres famílies no es facen. Tan bona parella que faríeu! Ben bé que us conec i certament crec que esteu fets l’un per a l’altre.

            Jeroniet va acabar de carregar l’aigua i va mirar furtivament Roser abans de marxar. Aquesta, mentrestant, s’havia ajupit per omplir el cànter. No se sap si ho va fer a posta, però, quan Roser va intentar agafar el test, se li va esvarar i va caure dins del toll d’aigua.

            Roser es va exclamar i, capgirant-se, va mirar Dolors i, a un senyal d’ella, va fixar els seus ulls castanys en Jeroniet, qui va restar corprès.

            Dolors, va fer un senyal indicatiu a Jeroniet qui, mig atabalat, es va atansar a Roser, en va traure el test i li’l va donar.

            Dolors va afirmar més tard que va ser ben dolç el somriure amb què Roser va agrair l’actitud de Jeroniet que, per un instant, en va quedar captiu, capficat en un món estrany. Un color rosat li va cobrir la pell, ja colrada pel sol, i els seus llavis van deixar anar a poc a poc un altre somriure de satisfacció, com qui endivina una deu d’aigua fresca on podrà apagar la set. Després va agafar el burret i se’n va anar vessant joia. Al poc, va començar a cantar amb veu ferma i exhultant. Roser i Dolors podien escoltar la seua veu de lluny.

            Roser va mirar el cel i no hi havia cap núvol. Els rajos de sol baixaven a glopades, xafogosos. Unes moscardes brunzien les ales. Uns ocells, a l’ombra del brancatge, refilaven unes cançons apreses dels avantpassasts.

            La campana grossa va fer sonar les dotze del migdia. La gent xiuxiuejava en secret que la bruixa major del poble, que mantenia el seu nom en secret, amiga dels Ivars i enemiga mortal dels Jeronis, s’hi amagava dins d’ella durant el dia.”

            L’avi ja no sabia per on agafar la burilla de tan poca que li’n quedava. Fent malabarismes, encara la xuclà per darrera vegada i la llançà al foc.

II

“Uns dies després la gent que vetlava al carrer, prenent la fresca de remat de setembre, va sentir com sonaven les campanades de mitja nit. Les campanades queien com una pluja de bronze, onejant en la foscor de la nit i corrent pels estrets carrers tot acaronant els ulls fosforescents d’una gata famolenca. Un xiquet anava comptant les campanades:

            —Una, dues, tres…

            Les estrelles tititlejaven en el cel, tot escampant la densa foscor de la nit. La lluna duia dol, entristida, i amagava el rostre argentí darrere d’un núvol.

            —…quatre, cinc, sis… —continuava el nen.

            I la gent guardava silenci perquè era l’hora dels esperits vagants, de les ànimes en pena i calia respectar-los.

            —…set, vuit, nou…

            I als afores del poble un mussol de bec tort miolava en solitud.

            —…deu, onze i dotze! —va acabar de comptar el xiquet.

            Però aleshores la campana grossa va començar a dringar com quan els xicots del poble la revoltejaven per festes. La campana dringava i dringava i empenyia els estels en la llunyania.

            Tothom es va esglaiar. Per les finestres fosques homes i dones abocaven els caps, coberts amb barrets de llana, i preguntaven:

            —Que es crema alguna casa?

            I algú que passava pel carrer, atordit, contestava:

            —No, no veig foc enlloc, i el toc de campanes no és a foc.

            Ben aviat la gent, encuriosida, es va aplegar a la plaça de l’Església, sota el campanar, i esguardava cap amunt, però ningú no veia que hom revoltejara la camapana grossa. Tothom estava intrigat i ningú no gosava nomenar els esperits vagants perquè si era castigat.

            Aleshores el sagristà va obrir les portes del temple i la gent va entrar a prendre aigua beneïda de la pila a fi d’apartar les ànimes en pena o les bruixes  que pogueren anar soltes a aquestes hores de la nit. Així, uns deien:

            —Deu ser la bruixa major del poble que deu estar enfurida.

            I uns altres:

            —Deuen ser les ànimes en pena que demanen que resem per elles.

            I la campana grossa no deixava de dringar, monòtona, i l’espai s’havia saturat de bronze.

            De moment es va aturar i es va fer un gran silenci, atordidor. La gent esguardava cap amunt esperant un senyal d’ultratomba. I van veure aparèixer en el finestró de la campana grossa una ombra. Tothom es va senyar instintivament. Però una veu entre la gent va sobreeixir, ronca, i exclamà:

            —És una bruixa! Deu ser la bruixa major del poble!

            I l’estol de gent es va bellugar com un nen que camina insegur i els uns repetien als altres:

            —És la bruixa major del poble!

            I tothom va callar de nou. El vol de milers de mussols cobrien els estels i tot era foscor. Les paraules que va dir la bruixa des del campanar, han passat de generació en generació:

                                   Dos arbres tendres floreixen, 

                                   I un bell amor voldrà nàixer.

                                   Volen donar junts un fruit.

                                   Ivars, jo secaré un arbre

                                   Si aviat no el seques tu!

            I l’ombra va desaparéixer. La gent que res no sabia, preguntava:

            —Què deu voler dels Ivars? Què en deu voler d’ells aquesta bruixa?

            I tothom se’n va anar a dormir preocupat. Els que tenien ruda en casa, en van posar darrere de la porta perquè no hi entraren les bruixes.”

III

L’avi havia fet que ens endinsàrem pel laberint del relat. Ell era un actor més. El meu germà menut el mirava amb uns ulls estranyats. Per això, malgrat que la tos li sovintejava a l’avi, no volia endarrerir més el final. I va prosseguir:

            “Jeroniet, l’endemà va enviar un avís a Dolors en què li deia que li urgia parlar amb ella. Dolors el va citar a la font del Molí de Dalt, al vespre. Ella hi aniria a per aigua. Jeroniet no la va fer esperar i, passejant, hi va acudir. Dolors estava asseguda al costat del cànter, ja ple.

            —Hola, Dolors —la va saludar Jeroniet, les mans a la faixa.

            —Hola, Jeroniet. No ve ningú darrere teu?

            —No he vist ningú —va retrucar.

            —Tu diràs.

            Dolors va prendre una postura com qui es disposa a escoltar, mirant fixament Jeroniet. Aquest, amb un to una mica esglaiat, poregós, va dir:

            —Ja sabràs, Dolors, per què vinc. Ja deus conéixer les paraules de la bruixa i hauràs endivinat a qui van dirigides. Ella deu saber, per ser bruixa, que Roser i jo ens veiem ací algunes vegades, quan tu i ella veniu a per aigua. Hi ha entre les bruixes dels poble una bruixa enemiga mortal nostra, de la casa dels Jeronis; ella voldrà la meua mort abans que em case amb Roser.

            I, entristit, va emmudir.

            El sol es ponia darrere les verdes muntanyes, en mig d’un riu de daurades taronges que llançava sobre les teulades del poble i del castell. Els rajos solar anaven ponent-se darrere les muntanyes amb suau somnolència. La immensa vall s’anava cobrint d’ombres. Jeroniet va agafar nerviós el test de cànter i, pressionant-lo fortament, va preguntar:

            —Dis-me, Dolors, tindrà forces Roser per suportar els entrebancs que posaran les nostres famílies?

            —Pots confiar plenament en ella, Jeroniet. Mai no hauràs vist una jove tan enamorada i delerosa del seu amant. Contínuament et du en el pensament i quan estem sols parla i parla de tu i es capfica en com remeiar aquesta situació.

            —Doncs per tots els sants del cel! —i va estrényer el test amb més força—, que jo mataré la bruixa major del poble, enemiga mortal dels Jeronis!

            I va llançar el test contra terra i el va fer miques. Va seure pensívol i coratjós. Dolors va dir:

            —Ningú no sap amb seguretat qui és la bruixa major; tot són rumors; només sabem que quan les bruixes del poble i de la vall s’apleguen cada any a mitja nit a l’era gran de Veo per ballar amb Satan, un que les sorprengué atrevidament, va assegurar que la bruixa major del poble ballava agafada de la mà dreta de Satan.

            —Dis-me, doncs, quina és la nit del ball?

            —És la nit d’Ànimes. Les bruixes i Satan ballen a l’era i en fan mofa de Déu i dels sants.

            —Aquella nit coneixeré l’enemiga mortal dels Jeronis! —i se’n va anar.

            El sol s’havia ajocat rere el Puntal d’Eslida i encara deixava entrar una suau resplendor per les barrotades i petites finestres de les cases que miraven a ponent.

            Els jornalers i les cavalleries tornaven al poble de la plega de les garrofes. Els homes duien els ganxos de canya a pas de cama. Eren cama-eixuts i caminaven apressarats, amb ànsia de rentar-se i de sopar. Saludaven els veïns en passar pels carrers amb frases fetes i rutinàries: ‘Ja venim’. ‘Ací esteu? Hala…!’”

            L’avi s’aturà. Ma mare havia amanit el sopar i teníem gana, per això vaig apressar l’avi:

            —Continua, avi!

            I l’avi va continuar:

            “—Encara uns dies després ningú no havia gosat endivinar el secret de les paraules de la bruixa. Roser i Jeroniet continaven veient-se de tant en tant a la font del Molí de Dalt, quan no hi acudia ningú, o s’esguardaven discretament els diumenges en entrar a missa major o en eixir-ne.

            Però heus ací que un dia d’octubre una de les bruixes, per causes del lloguer, va haver de traslladar-se de casa. La veïna, en sentir a mitja nit un estrany rebombori, en va ser testimoni de tot. En obrir el finestró que donava al carrer, va abocar els ulls a fora i hi va veure aplegades totes les bruixes del poble. Anaven elegantment vestides, abillades amb mantellina. Temorosa, se’n va retirar discretament sense deixar de parar l’orella. Quatre bruixes duien a muscles una peanya i sobre ella un cedàs abocat cap per avall. Sobre el cedàs la imatge de Satan. Les bruixes, en fila, escombres enlaire, iniciaren la processó. Una bruixeta va dir a cau d’orella a la bruixa veïna, tot assenyalant la casa de la veïna:

            —A aquesta, què li donarem?

            I la bruixa li va contestar:

            —A aquesta pobra li donarem un bum.

            Quan van passar per davant de la casa dels Jeronis, s’hi van aturar i la bruixa que presidia la processó digué:

            —Pel gran Satan, pare nostre,

            aviat secaré l’arbre

            primogènit dels Jeronis

            perquè no done cap fruit.

           

            I va tocar amb la granera el pany de cals Jeronis. Aleshores la veïna va saber qui era la bruixa major del poble. La processó va girar per una cantonada, cap al Pardinal, perdent-se en els estrets i tortuosos carrers.

            La veïna, de bon matí, va revelar el nom de la bruixa major i va divulgar els fets i les paraules que la bruixa havia pronunciat davant la casa dels Jeronis. Era na Blesinda, enemiga, efectivament, dels Jeroni, des que un germà de l’avi l’havia rebutjada després que ella se n’havia enamorat perdudament. I la gent, que sospitava l’amor que havia sorgit entre Jeroniet i Roser, assegurava:

            —Mai no es casaran. Ës un deler inútil. La bruixa ho ha dit: no es casaran.

            Al cap de pocs dies hom va trobar la veïna morta en casa d’una estranya infecció de pallola, fet estrany, ja que l’havia patida de petita, com recordaven algunes dones velles. Ningú no va saber mai què va poder ser el bum.

            Jeroniet esperava més que mai la nit d’Ànimes per conéixer la bruixa major.”

            L’avi va fer un descans. Va alenar profundament i continuà el relat.

IV

“El capvespre de Tots Sants, quan el sol ja s’havia post, va sonar la campanya grossa invitant els fidels a pregar per les ànimes i recordar-los el dia memorable de l’endemà. Jeroniet, ajupit darrere d’unes roques, prop de l’era, va sentir com una tremolor recorria cada fibra del seu cos. Va pregar Déu per les bones ànimes dels avantpassats i va estrényer el trabuc entre les mans a fi d’assegurar-se del seu contacte. Segons li havien contat algunes ancianes, l’única possibilitat de matar la bruixa major era disparant-li una bala de cera beneïda.

                                                                          Els orgues de Veo

             La nit d’ànimes Jeroniet es va traslladar prop de l’era on es reunien les bruixes de la contornada, una  era a tocar dels Orgues de Veo. Lluïa una lluna esplèndida que il·luminava els pins resinosos, les fosques oliveres i els pedregosos barrancs. Pels vessants de les muntanyes jugava la llum i l’ombra i semblava que milers de guineus jugaven bellugadisses. Tot s’endivinava, però, encalmat. Calma monòtona dels grills i de les aus nocturnes, cançons de bressol que la lluna coneixia d’antic.

            L’era, de rajola vermella, s’assentava als peus d’un turó. A la banda del sud s’enlairaven dues pallisses de parets de pedra. La lluna queia vertical sobre l’era quan començaren a sentir-se des de lluny els tocs de les campanes. Venien de diferents llocs i sonaven amb diferents tons: tons suaus dels campanars de Veo i de Tales; aguts, dels campanars d’Aín i de Benitandús; greus, del d’Artana i Eslida. I els ecos remorosos es multiplicaven fins a l’infinit.

            Dotze campanades van sonar en cada campanar i emmudiren els lladrucs de les raboses i els miols dels mussols i l’òliba es va amagar evitant els rajos de la lluna.

            Muntades sobre graneres les bruixes començaren a despenjar-se sobre l’era provinents dels cims dels Orgues de Veo. Vint-i-tres, en va contar Jeroniet.

            Van anar omplint l’era i van fer un gran rotgle. Totes en silenci. Van alçar les escombres enlaire, van picar a terra i van conjurar Satan totes a cor:

                       —Elahi, Satan!

                       —Elahi, Satan!

            I la Gran Bruixa de Veo, la Parrala, que dirigia la resta de bruixes va cridar més fort, per tercera vegada:

                       —Elahi, Satan!!

            Va llançar un grapat d’encens enlaire que es va encendre misteriosament i, en mig d’un llamp fumegós, d’un color verd-i-groc, hi va aparéixer Satan. El color del seu cos era d’un gris blavós i la punta de les banyes, els pèls de la cua i els ulls eren rojos. Les botes que vestia eren de pell de serp. La forca, de platí molt lluent.

            Les bruixes van abaixar les graneres i elles es van doblegar fins a tocar el nas aguileny a terra. Vestien de seda negra des del cap fins als turmells. Les mans les duien cobertes amb guants de pell de gat feréstec. A la llum de la lluna Jeroniet podia distingir els llavis xuclats contra les genives, les galtes contra el padar i els ulls de corb enfonsats en les òrbites.

            Satan va quedar al mig del rotgle mentre les bruixes començaven a dansar el ball de salutació. Rítmicament bellugaven el cos amb moviments d’escombra al voltant del dimoni; un murmuri melòdic, a mitja veu, guiava els seus moviments. Quan van acabar la dansa, es van aturar. Només se sentia un lleu murmuri. Satan va clavar la forca a terra. Les bruixes van començar a murmurar una nova melodia i feien xocar els pals de les graneres, els uns contra els altres, rítmicament.

            Satan va començar a bellugar-se. Primerament amb un ritme lent, fins que va anar creixent en rapidesa i finalment dansava amb frenesí. Acabada la dansa, el rotgle es va partir i Satan es col·locà entre dues bruixes. Aleshores Jeroniet, que estava atemorit, intentà reconéixer des del seu amagatall la bruixa que havia quedat a la dreta del dimoni. Però el rotgle va començar a dansar ràpidament i no acabava de reconéixer la cara de la bruixa Na Blesinda.

            Així, va haver d’esperar fins a la matinada, mentre elles seguien dansant frenèticament i grotescament, com delirant a mida que avançava la matinada. El ball les animava i aviat van llançar crits feréstecs i embriacs.

            Quan van aparéixer les primeres clarors de l’alba, les bruixes deixaren de ballar. Llavors va ser quan Jeroniet va reconéixer la bruixa major del poble. Era efectivament la senyora Blesinda, la dona que havia pretés el germà del seu avi, però com ell l’havia rebutjada, ella havia jurat venjar-se’n algun dia.

            Jeroniet va sentir ganes d’agafar el trabuc, baixar fins a l’era i disparar la bala de cera beneïda sobre la bruixa. Però instintivament va decidir veure com acabava tot i esperar un millor moment.

            Va veure que les bruixes iniciaven una dansa pausadament, agafades de la mà. Satan, situat de nou al mig del rotgle, semblava immòbil. Quan les bruixes acabaren la dansa, quietes, van exclamar:

                       —Otani, Satan!

                       —Otani, Satan!

            I la gran bruixa de Veo, la Parrala, va cridar per tercera vegada:

                       —Otani, Satan!

            I a trenc d’alba, entre una negra fumarada, Satan va desaparéixer. Aleshores, arrossegant-se, Jeroniet es va atansar cap a les bruixes fins a prendre una posició escaient. Va encanonar na Blesinda. Va disparar la bala de cera beneïda sobre ella: una llampegada va eixir del canó i la cera fosa impactà en la cara de na Blesinda sense que matara la bruixa major d’Artana. Jeroniet va restar bocabadat i corprès en veure que tant na Blesinda com la resta de bruixes, esglaiades, fugien sobre la granera, cada una cap a la seua vila.

            Però va jurar que no descansaria fins a matar-la.

            I quan el sol va començar a traure els primers rajos, il·luminant el cel i la terra, els pins de les muntanyes i l’aigua corriolera dels petits torrents, Jeroniet, desafiant l’advers destí, es va dirigir pels estrets viaranys cap al poble.”

            L’avi alenà pesadament i recolzà la seua mà dreta sobre el genoll. Jo no volia que s’aturara, però a ell li calia un moment de descans. Badallà pausadament, em palmejà el genoll, mentre el meu germà del mig atiava el foc llançant-hi una branca, i continuà.

V

“Na Blesinda, una volta descoberta, no es deixava veure pel poble durant el dia, ja que mentre brillava el sol en el blau firmament, no tenia cap atribut demoníac. Així van passar un dies, llargs i lents, crispats de nervis, en què Jeroniet a penes dormia ni menjava, delerós de trobar la bruixa i disparar-li de més a prop. Fins que un llogat de son pare li digué que de bon matí, abans que isqués el sol, encara estant esplendorós l’estel del matí, havia vist una bruixa volar sobre la granera cap al campanar, on se solia ocultar pel dia la bruixa major quan corria perill.

            Era ja capvespre. Coratjós, Jeroniet s’enfilà cap al poble tot deixant a mig solc la cavalleria. En arribar al poble, el sol començava a pondre’s sobre la carena del Puntal d’Eslida, cim aspre i agut, i els seus rajos es filtraven entre les branques dels arbres.

            El llogat el seguia a prop perquè temia que no arribaria abans que el sol es ponguera i res no podria fer contra la bruixa major. Però Jeroniet va apressar tant el pas que el llogat, home ben colrat, a penes el podia encalçar. Jeroniet va entrar a l’església, va prendre aigua beneïda i va escalar el campanar de dos en dos graons. Va passar per davant de la porteta del cor on sonaven melodiosos i solemnes els cants litúrgics quan les misses cantades. Càntics de glòria, enèrgics, els diumenges de festa. Càntics tremolosos, llastimers i gregorians, quan les misses de difunts.

            Va continuar pujant i més amunt se sentia el tic-tac del rellotge que compta cada segon de la nostra vida, com un funcionari fred i cruel, intransigible.

            Ja a dalt, va obrir la portella de fusta que donava al campanil i hi va saltar com un llamp tot omplint l’espai amb els seus ulls, però no hi va veure ningú.

            A penes entrava pels finestrons un raig de llum i el cel prenia per ponent un color taronja i per llevant blau turquesa. Unes oronetes creuaven el cel de tardor en ràpid vol quan Jeroniet va descobrir na Blesinda ajocada dins la campana grossa, penjada del batall. Es va llançar sobre ella com un boig i, agafant-la amb força amb les mans, provava d’amollar-la. I el sol es va acabar de pondre.

            Na Blesinda, plena de poder demoníac, va començar a bellugar-se amb força i la campana va iniciar el volteig. El llogat que tot just arribava va veure els tres, Jeroniet, la bruixa i la campana, revoltejar. La campana girava sobre el seu eix com mai no ho havia fet, embriaga i boja, veloç i lleugera, fins que l’eix de fusta va badar, va acabar partint-se, i la campana, amb la bruixa i Jeroniet, va volar a gran velocitat, arquejant sobre el poble, i va anar a parar sobre el turó de Fontanelles amb un estrèpit soberg. Durant uns minuts va caure sobre el turó una pluja de guspires de bronze brusent.

            Les restes de la campana, amb la bruixa i Jeroniet, van quedar enfonsats en un clot pregon. Hom diu que a mitja nit unes flames fosforescents van brotar del clot i que d’elles eixien planys queixosos, adolorits, que nomenaven Roser, mesclats amb unes riallades esgarrifoses, venjatives, que gelaven la sang. Després, de matinada, una boira densa va omplir el pregon clot fins a dalt.

            I diuen els més vells que mentre va viure Roser, cada any, uns dies després d’Ànimes, se sentien els planys i les riallades des del capvespre fins a la matinada, a sol ixent!”

            I l’avi va començar a tossir fins a posar-se vermell, i després pàl·lid. Digué que no es trobava bé i que li dugueren una tasseta de poliol al llit. I unes hores més tard, va morir.

            I jo, sempre que recorde aquesta història, pense en ell, en l’avi, en la darrera nit que vam vetlar a la vora del foc.

Nota

Aquesta llegenda la vaig escriure cap a l’any 1966/67, si no recorde malament. Va ser la meua primera narració, ignorant que anys més tard en vindrien moltes més, basada en les contalles que el senyor Joan Tomàs i Martí, Juanito Coloma, conegut popularment, va anar desgranant mentre séiem, en les llargues vetlades a sa casa, bé vora la llar, a l’hivern, o bé al desllunat del seu pati, als estius. Em va dir fins i tot quina dona era la Bruixa Major d’Artana i on vivia, crec que al Pla, però que, tants anys després he oblidat.

Espere que gaudiu amb aquesta contalla que he rescatat de l’oblit i ara us oferisc. Recorda un món insòlit, resclosit i tancat, ple de supersticions…, però que, com en tots els temps, no hi mancava mai l’amor…

(Actualitzada en setembre de 2011/16)

           

        

             

    

                                                                                  

SI VOLS TORNAR AL BLOC OFICIAL.